Paris, 4:53 a.m.
La cara d’un home d’edat avançada sobresortia d’entre la foscor d’aquell subterrani de les afores de Paris. L’habitació on es trobava era un antic celler d’una masia abandonada plena de botes de fusta buides que encara guardaven restes d’olor de vi, i una única llum tènue al centre il·luminava tot just mitja sala.
Acabava de tenir la conversació telefònica més important dels seus últims 12 anys. Durant tot aquest temps havia viscut a França, un país que detestava però que havia après a estimar a força de conviure amb la gent del seu voltant, amb els seus costums i els seus monuments, la seva gastronomia i els seus paisatges, i sobretot la seva història, història que l’havia dut on era i per la que donaria tot el que estigués a la seva mà, inclòs la seva vida.
En aquell celler hi havia dues persones més, un home de mitjana edat que duia més d’una dècada en el projecte, i una nova incorporació, una noia jove que havia destacat en nombrosos actes de servei a Rússia i Eslovàquia. D’ençà llavors tots tres s’havien dedicat en cos i ànima en la tasca que els havia estat encomanada.
L’ancià, després de penjar el telèfon, va fer una altra calada al puro que estava fumant i es va dirigir als seus dos ajudants:
- Es dirigeix a la Plaça d’Angleterre. Hi estem més a prop que mai. En marxa.
Tots tres van agafar l’abric, van enfundar una pistola cadascú a l’armilla de cuir que duien ja posada i es van dirigir a pas àgil cap a la porta. Abans de marxar, però, la noia va agafar un maletí de sobre la taula, deixant visible un document que duia com a capçalera:
“Central Intelligence Agency
Top Secret”
