Capítol 4: L'Agència

Paris, 4:53 a.m.

 La cara d’un home d’edat avançada sobresortia d’entre la foscor d’aquell subterrani de les afores de Paris. L’habitació on es trobava era un antic celler d’una masia abandonada plena de botes de fusta buides que encara guardaven restes d’olor de vi, i una única llum tènue al centre il·luminava tot just mitja sala.

 Acabava de tenir la conversació telefònica més important dels seus últims 12 anys. Durant tot aquest temps havia viscut a França, un país que detestava però que havia après a estimar a força de conviure amb la gent del seu voltant, amb els seus costums i els seus monuments, la seva gastronomia i els seus paisatges, i sobretot la seva història, història que l’havia dut on era i per la que donaria tot el que estigués a la seva mà, inclòs la seva vida.

 En aquell celler hi havia dues persones més, un home de mitjana edat que duia més d’una dècada en el projecte, i una nova incorporació, una noia jove que havia destacat en nombrosos actes de servei a Rússia i Eslovàquia. D’ençà llavors tots tres s’havien dedicat en cos i ànima en la tasca que els havia estat encomanada.

 L’ancià, després de penjar el telèfon, va fer una altra calada al puro que estava fumant i es va dirigir als seus dos ajudants:

 -         Es dirigeix a la Plaça d’Angleterre. Hi estem més a prop que mai. En marxa.

 Tots tres van agafar l’abric, van enfundar una pistola cadascú a l’armilla de cuir que duien ja posada i es van dirigir a pas àgil cap a la porta. Abans de marxar, però, la noia va agafar un maletí de sobre la taula, deixant visible un document que duia com a capçalera:

 “Central Intelligence Agency

Top Secret”

Capítol 3: De Dover a Calais.

Dover, 4:49 a.m.

Aquell era un pis franc que li havia proporcionat l'agencia com a refugi temporal en moments delicats. Donada la situació, era més que justificat el seu ús.

Ja feia quasi bé mitja hora que no parava de donar voltes a aquell petit pis, sense mobles, ni calefacció, ni llum, ni gas ni telèfon. Feia una olor a ranci que a dures penes podia aguantar. Durant tot aquest temps havia estat esperant una trucada que no arribava, i començava a posar-se nerviós perquè tot el que s'havia planejat estava anant fora de temps. Finalment, el telèfon mòvil va sonar, i una veu va dir:

- És segura la línia?
- Ho és. Ja tinc l'informe.
- I el professor?
- És mort, jo mateix me n'he encarregat.

Hi va haver uns segons de silenci a la linia, i tot seguit a l'altre banda del telèfon la veu va concloure:

- Calais, Pl. d'Angleterre.

No podia perdre el temps. Aquell document no estaria segur fins que no arribés a la seva destinació, i era una cosa que no es podien permetre ni ell ni la organització. Va tirar el telèfon a la primera paparera que va trobar de camí a l'Eurotunel i va comprar un bitllet amb destinació a l'altre banda del mar. Esperava que l'aire de França el calmés una mica.

Capítol 2: L'inici de la fi.

Paris, 8:50 a.m.

- Un bitllet per anar a Londres. És urgent.

La trucada d'un desconegut l'havia despertat a tres quarts de tres d'aquella nit. Eugène era un periodista i escriptor de gran reputació a Paris. Havia escrit articles destacats al Le Parisien i Le Figaro, i era un model de referència per als joves que estaven estudiant Periodisme arreu del país. Una reputació com aquella havia costat d'aconseguir, i havia renunciat a moltes coses per aconseguir-la. En el seu trajecte professional també havia creat forces enemics, però era un preu que calia assumir. Trucades a mode de broma o amenaça havien sonat amb freqüècia durant anys, però aquella vegada havia estat diferent. Una veu distorsionada havia sonat a l'altre banda del telèfon:

- Avui ha mort una peça molt important del trencaclosques, el doctor Adam Bell.

Tot seguit li havia donat una direcció que corresponia a Londres. El doctor era un conegut d'Eugène, i feia justament dos dies havien parlat sobre un projecte en el que estava treballant. Li havia explicat que allò revolucionaria la història escrita fins ara. Acte seguit va agafar el telèfon i va trucar al doctor. Silenci. Ho va intentar tres o quatre vegades, però no va contestar ningú, i va pensar que a aquelles hores era normal que no agafés el telèfon.

Segurament va quedar adormit al sofà de la saleta, perquè el primer que va sentir quan es va aixecar va ser el televisor anunciant les primeres noticies del dia. Economia, desastres, accidents... res sortia de la normalitat. De sobte, el cor li va fer un sal quan va sentir la primera noticia de l'apartat Internacional:

- El professor i doctor catedràtic Adam Bell ha estat descobert a les sis de la matinada, mort a causa de dos trets en un dels carrerons del centre de Londres. La policia descarta el suicidi i ja està buscant possibles sospitosos i pistes que puguin conduir a la captura del culpable [...]

En aquell moment el va envaïr un profund sentiment de tristesa, que poc a poc es va anar convertint en ira. La trucada que havia rebut hores abans li havia dit exactament això, i a les noticies havien dit que la policia havia descobert el cadàver a les 6:00 a.m. de la matinada. Fos qui fos aquell home, sabia millor que ningú el que havia passat aquella nit. Ràpidament va agafar un grapat de roba de l'armari de l'habitació, una maleta, la va omplir correns i va sortir del pis.

Amb la imatge de la policia anglesa fent declaracions encara rondant pel cap va arribar a la vorera, va aixecar la mà i va pujar al taxi que havia parat davant seu. Quan aquest ja estava arrencant, es va sentir una forta explosió. Acte seguit, tots els vianants que passaven per allà van començar a correr, i se sentien crits per tot arreu. El cotxes havien parat de cop, inclòs el taxista. Eugène es va girar i va mirar per la finestra del darrera. La seva cara va agafar una tonalitat pàlida, i va començar a notar una suor freda i un ofec que no el deixava respirar: l'explosió provenia del seu apartament. Va treure forces d'on va poder, i va concloure:

- A l'aeroport, és molt urgent.

Ja no va poder dir res més. Quan va baixar del taxi va notar com les cames li tremolaven més que mai, de manera que es va dirigir al mostrador de British Airways el més ràpid que va poder i va demanar un bitllet per anar a Londres. Notava una sensació extranya, com si algú l'observés; entre tanta gent al voltant no se sentia segur, necessitava pujar a l'avió. La sensació d'ofeg va tornar a aflorar, i amb el bitllet a la mà es va dirigir corrents a la porta d'embarcament.

La sensació de que el seguien no s'esvaïa de la seva ment. Es va girar, però hi havia tanta gent que li era incapaç de distingir res. Va començar a caminar més ràpid. Sabia que l'estaven seguint. En el moment en que es va decidir a arrencar a córrer va notar una mà que l'agafava per l'espatlla. Sabia que era home mort.

Capítol 1: El Gran Secret

Londres, 2:30 a.m.

Era molt tard. El doctor Bell ho sabía perfectament, però un descobriment com aquell mereixia despertar fins i tot al mateix primer ministre.

El doctor Bell era un prestigiós catedràtic de la universitat de Londres. Impartia classes d'història a un grup de joves prometedors que de ben segur el retiraríen ben aviat. No obstant, seguia ensenyant amb una qualitat impecable. Aquella nit, però, l'ensenyament era l'últim que li passava pel cap.

Ja feia vint minuts que el doctor esperava impacient en aquell carreró del centre de Londres. Estava esperant al dircetor del projecte, el senyor James McDowell. Ell l'havia contractat per fer una investigació sobre el que, segons el propi director, podria canviar el curs de la història. Li van demanar secretisme i discreció, oferint-li una quantitat de diners que el doctor no hagués pogut guanyar ni en tota una vida impartint classes. El doctor va acceptar sense pensar-ho dues vegades.

Entre la boira es va començar a veure una silueta negre que caminava a pas àgil. Aquell carrer estret i sense llum era el lloc perfecte perquè ningú pogués sentir-los ni veure'ls. Només el crit d'una prostituta insultant a un conductor va alterar aquella atmòsfera, poseïda pels milers d'esperits que rondaven a aquelles hores.

James va aparéixer amb un maletí.

- Que és això tant important que havia de dirme, doctor.

La veu del director era esquerpa i imperativa, cosa poc freqüent en ell. Simplement, les hores i el fred de les nits de Londres devien haver-lo mosquejat.

- És sobre la investigació. He descobert una cosa que pot canviar el decurs de les coses.

Acte seguit el doctor li va entregar un bloc de fulls on explicava detalladament els avanços que havia fet. James encara va trigar deu minuts en acabar de llegir tot allò. A mesura que llegia, el director semblava cada cop més i més sorprés. Bell va poder comprobar com li queia una gota de suor freda pel front. En acabat es va dirigir al doctor amb una mirada sèria i penetrant.

- Qui més ha llegit això?

- Només vosté, pensava que el millor era que sigués el primer en saber-ho.

- Hi ha més còpies com aquesta?

Després de dos segons de silenci, va concloure amb veu tremolosa:

- Cap ni una.

El director James va moure la seva mà cap a la butxaca de l'armilla. Va romandre en aquella posició durant cinc segons mentre mirava al seu voltant. Aquesta imatge va ser l'última cosa que el doctor va veure.