Londres, 2:30 a.m.
Era molt tard. El doctor Bell ho sabía perfectament, però un descobriment com aquell mereixia despertar fins i tot al mateix primer ministre.
El doctor Bell era un prestigiós catedràtic de la universitat de Londres. Impartia classes d'història a un grup de joves prometedors que de ben segur el retiraríen ben aviat. No obstant, seguia ensenyant amb una qualitat impecable. Aquella nit, però, l'ensenyament era l'últim que li passava pel cap.
Ja feia vint minuts que el doctor esperava impacient en aquell carreró del centre de Londres. Estava esperant al dircetor del projecte, el senyor James McDowell. Ell l'havia contractat per fer una investigació sobre el que, segons el propi director, podria canviar el curs de la història. Li van demanar secretisme i discreció, oferint-li una quantitat de diners que el doctor no hagués pogut guanyar ni en tota una vida impartint classes. El doctor va acceptar sense pensar-ho dues vegades.
Entre la boira es va començar a veure una silueta negre que caminava a pas àgil. Aquell carrer estret i sense llum era el lloc perfecte perquè ningú pogués sentir-los ni veure'ls. Només el crit d'una prostituta insultant a un conductor va alterar aquella atmòsfera, poseïda pels milers d'esperits que rondaven a aquelles hores.
James va aparéixer amb un maletí.
- Que és això tant important que havia de dirme, doctor.
La veu del director era esquerpa i imperativa, cosa poc freqüent en ell. Simplement, les hores i el fred de les nits de Londres devien haver-lo mosquejat.
- És sobre la investigació. He descobert una cosa que pot canviar el decurs de les coses.
Acte seguit el doctor li va entregar un bloc de fulls on explicava detalladament els avanços que havia fet. James encara va trigar deu minuts en acabar de llegir tot allò. A mesura que llegia, el director semblava cada cop més i més sorprés. Bell va poder comprobar com li queia una gota de suor freda pel front. En acabat es va dirigir al doctor amb una mirada sèria i penetrant.
- Qui més ha llegit això?
- Només vosté, pensava que el millor era que sigués el primer en saber-ho.
- Hi ha més còpies com aquesta?
Després de dos segons de silenci, va concloure amb veu tremolosa:
- Cap ni una.
El director James va moure la seva mà cap a la butxaca de l'armilla. Va romandre en aquella posició durant cinc segons mentre mirava al seu voltant. Aquesta imatge va ser l'última cosa que el doctor va veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada