Capítol 2: L'inici de la fi.

Paris, 8:50 a.m.

- Un bitllet per anar a Londres. És urgent.

La trucada d'un desconegut l'havia despertat a tres quarts de tres d'aquella nit. Eugène era un periodista i escriptor de gran reputació a Paris. Havia escrit articles destacats al Le Parisien i Le Figaro, i era un model de referència per als joves que estaven estudiant Periodisme arreu del país. Una reputació com aquella havia costat d'aconseguir, i havia renunciat a moltes coses per aconseguir-la. En el seu trajecte professional també havia creat forces enemics, però era un preu que calia assumir. Trucades a mode de broma o amenaça havien sonat amb freqüècia durant anys, però aquella vegada havia estat diferent. Una veu distorsionada havia sonat a l'altre banda del telèfon:

- Avui ha mort una peça molt important del trencaclosques, el doctor Adam Bell.

Tot seguit li havia donat una direcció que corresponia a Londres. El doctor era un conegut d'Eugène, i feia justament dos dies havien parlat sobre un projecte en el que estava treballant. Li havia explicat que allò revolucionaria la història escrita fins ara. Acte seguit va agafar el telèfon i va trucar al doctor. Silenci. Ho va intentar tres o quatre vegades, però no va contestar ningú, i va pensar que a aquelles hores era normal que no agafés el telèfon.

Segurament va quedar adormit al sofà de la saleta, perquè el primer que va sentir quan es va aixecar va ser el televisor anunciant les primeres noticies del dia. Economia, desastres, accidents... res sortia de la normalitat. De sobte, el cor li va fer un sal quan va sentir la primera noticia de l'apartat Internacional:

- El professor i doctor catedràtic Adam Bell ha estat descobert a les sis de la matinada, mort a causa de dos trets en un dels carrerons del centre de Londres. La policia descarta el suicidi i ja està buscant possibles sospitosos i pistes que puguin conduir a la captura del culpable [...]

En aquell moment el va envaïr un profund sentiment de tristesa, que poc a poc es va anar convertint en ira. La trucada que havia rebut hores abans li havia dit exactament això, i a les noticies havien dit que la policia havia descobert el cadàver a les 6:00 a.m. de la matinada. Fos qui fos aquell home, sabia millor que ningú el que havia passat aquella nit. Ràpidament va agafar un grapat de roba de l'armari de l'habitació, una maleta, la va omplir correns i va sortir del pis.

Amb la imatge de la policia anglesa fent declaracions encara rondant pel cap va arribar a la vorera, va aixecar la mà i va pujar al taxi que havia parat davant seu. Quan aquest ja estava arrencant, es va sentir una forta explosió. Acte seguit, tots els vianants que passaven per allà van començar a correr, i se sentien crits per tot arreu. El cotxes havien parat de cop, inclòs el taxista. Eugène es va girar i va mirar per la finestra del darrera. La seva cara va agafar una tonalitat pàlida, i va començar a notar una suor freda i un ofec que no el deixava respirar: l'explosió provenia del seu apartament. Va treure forces d'on va poder, i va concloure:

- A l'aeroport, és molt urgent.

Ja no va poder dir res més. Quan va baixar del taxi va notar com les cames li tremolaven més que mai, de manera que es va dirigir al mostrador de British Airways el més ràpid que va poder i va demanar un bitllet per anar a Londres. Notava una sensació extranya, com si algú l'observés; entre tanta gent al voltant no se sentia segur, necessitava pujar a l'avió. La sensació d'ofeg va tornar a aflorar, i amb el bitllet a la mà es va dirigir corrents a la porta d'embarcament.

La sensació de que el seguien no s'esvaïa de la seva ment. Es va girar, però hi havia tanta gent que li era incapaç de distingir res. Va començar a caminar més ràpid. Sabia que l'estaven seguint. En el moment en que es va decidir a arrencar a córrer va notar una mà que l'agafava per l'espatlla. Sabia que era home mort.